Entrevista 1- Carlos González

Amb aquesta entrevista comencem una nova secció, en la qual publicarem entrevistes de els membres de la penya i qui sap… alguna sorpresa hi haurà…

La intenció principal és poder conèixer millor als nostres socis des de perspectives que desconeixem i des d’un punt més humà.

La veritat haig de dir que, com tots sabeu no sóc ni periodista, ni se’m donen bé les lletres, però juntament amb Olga ens ha semblat que aquest projecte pot ser molt bonic, i ens pot ajudar a conèixer millor a nostres companys.

En aquesta primera entrevista, comencem amb Carlos González soci número 1 de la penya.

Carlos va néixer en 1950 a Ciudad Real, però de seguida es va anar a viure a Santander. Als 5 anys va arribar a Catalunya, on des de ben jovenet va realitzar esports com el futbol i el futbol sala. Amb 17 o 18 anys corria abans de treballar a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, quan encara les graderies eren de fusta. En moltes ocasions, li va tocar dutxar-se amb aigua freda, ja que els escalfadors anaven amb butà i no donava per a tots.

Ara als 70 anys, el seu genoll ha dit prou i ha hagut de deixar de córrer, així i tot, continua cada matí nedant en la piscina i fent ciclisme de sala fins que van tancar els gimnasos.

Cursa 1900, Año 2016

Des de quan tens aquesta passió per la fotografia?

Perquè no sé. Des de jovenet vaig començar amb una cambra petita, després vaig passar a una més gran, però la veritat és que sempre m’ha agradat fer fotos dels llocs on he anat, per a tenir un record. Sóc autodidacta i mai he fet un curs de fotografia.

Quan vas començar a córrer i per què?

Perquè des de jovenet, amb 17 o 18 anys vaig començar de botons en el Banc Santander i abans d’anar a treballar pujava a Montjuïc a donar voltes per la pista, em dutxava i a treballar. Després en la mili tenia un tinent al qual li agradava i fèiem Cros, ens passàvem el dia corrent per Mallorca. Més tard vaig anar alternant amb el futbol o futbol sala, però així i tot, no vaig deixar de córrer.

Què sents quan corres?

Alleujament, encara que hi ha vegades que sofreixes. Molts dies quan salis, m’assalta el dubte: Com em sentiré avui? Però la majoria de vegades, sento alleujament.

Trail Nogueruelas (Teruel), Año 2017

La cursa que has gaudit més.

La primera de Bombers que realicé, no recuerdo el año. La camiseta era aquella azul clarita con las mangas gris, no sé…, creo que en el noventa y pico, la primera e iba como loco, ¡como loco!. Sólo una vez más en la de Bombers, he hecho mejor tiempo que mi primera vez.

Quin tipus de recuperació fas després de córrer?

Si entrenava estirava, si era una cursa estirava quan anava al vestuari, et recolzaves en les tanques i estiraves deu minuts. Ara, quan vaig al gimnàs després d’una classe de ciclisme de sala, em tiro 30 minuts estirant.

Per què et vas fer soci de la Penya Runners Espanyol?

Bé, perquè sóc soci de l’Espanyol. Un dia que vaig veure a Oscar amb la samarreta, la primera, que era de la Federació de Penyes en la cursa de la Mercè, li vaig preguntar: – Què cal fer per a tenir aquesta samarreta? -, em va dir que havia de ser soci d’una penya, ho era!, soci de l’Espanyol ho era! -al principi et demanaven que anessis soci-. Em va donar un correu i el vaig enviar a la Federació de Penyes, enviant el carnet de la penya de la qual era membre, el carnet de Soci de l’Espanyol i que volia córrer. Em van citar un dia en el soterrani aquell, em van donar la samarreta i a córrer!

Per què ets seguidor del RCD Espanyol?

Primer, perquè sóc anti-Barcelonista, això és així. Segon, perquè anava a Sarrià, però haig de dir una cosa, quan ens vam anar de Sarrià em vaig donar de baixa de soci, perquè em va saber tan malament i, en aquest moment, creia que els directius de llavors ens estaven enganyant. Vaig començar a anar a Montjuïc perquè ho tinc al costat de casa, pujava per les escales mecàniques i anava al camp. Quan van començar a construir el camp nou, llavors em vaig tornar a fer soci. Però de ben jovenet anava a Sarrià amb el meu germà major a la tribuna vella o després a la tribuna nova després quan la van fer.

Record jugar Di Stéfano i Kubala en l’Espanyol

Quin és el primer partit de l’Espanyol que recordes?

Record… però no sé contra qui, recordo jugar a Di Stéfano i Kubala en l’Espanyol, això és del segle passat, però no record contra qui, aquesta és la veritat, però això en la meva ment no se m’oblida.

Quin és el teu pla d’un diumenge sense futbol?

Jo em puc escapar el cap de setmana. Tenim una caseta al poble on va néixer la meva dona, que té 150 habitants, a la muntanya; passeig als gossos i en una casa sempre hi ha coses per fer.

Si fossis una emoció, quin series?

Perquè aquí m’has enxampat, no sé, no sé, m’emociono amb moltes coses, la veritat, però ara mateix no sé, no sé el que seria.

Nedo 1.500 metres cada dia

Els teus pròxims reptes?, esportius o no

O els meus pròxims reptes, d’una banda, els meus propis: seguir amb el que puc fer. Com ara no em deixen fer ciclisme de sala ni el·líptica -per les restriccions derivades de la pandèmia- continuar nedant, nedo 1.500 metres cada dia i un altre repte és que el meu fill trobi treball, la setmana passada es va quedar en atur.

Per a acabar, que t’agradaria afegir?

Bé, el primer ha estat un plaer aquests tres o quatre anys que portem. Córrer amb els colors meus, a més d’amb gent extraordinària, tots, els que no estan, que algun ho ha deixat, i els que estan, gent sensacional, maquíssims, els estic molt agraït. (Aquí ja estava visiblement emocionat).

Mitja Barcelona, Año 2020

Fins aquí l’entrevista a Carlos. La veritat és que ha estat un plaer parlar amb ell, ja que feia algun temps que no l’havíem fet i com li he dit, encara que ja no pot córrer, ha de continuar venint a les curses a saludar-nos. Esperem poder coincidir moltes vegades amb ell.

Per a la pròxima entrevista podem avançar que comptarem amb una de les dones de la penya.

Salut i quilòmetres

Web | + posts

Informático de profesión, Pastelero de devoción, Perico de corazón y Runner mi otra pasión.
Siempre doy todo lo que llevo dentro

+ posts

Intensa amb il·lusió, polvorilla inquieta i formigueta atòmica amb el somriure posat com a filosofia de vida

1 comentari a “Entrevista 1- Carlos González”

Feu un comentari

Item added to cart.
0 items - 0.00