Roser va ser la capi de l’equip 16, com ella diu “La culpable”.
La culpable que tots/es nosaltres ens embarquéssim en aquesta “bogeria” i per això no em queda més que donar-li les gràcies.
Roser és d’aquelles persones que en un moment determinat es creuen en la teva vida, i no saps per què, però congenies d’una manera especial, per a mi s’ha convertit en més que la meva amiga, és com si fos la meva germana, aquesta és una altra de les coses en les quals haig d’estar eternament agraït a aquesta penya i és ajudar al fet que ella es creués en la meva vida.
És una persona especial, d’aquelles que no et deixen indiferent i amb molt de caràcter, això fa certament que hi hagi gent que li costi arribar a ella, però quan se’l coneix pots veure el gran cor que té.
Bé no em vull enrotllar més i us deixo amb les seves impressions de l’Onco:
La culpable.
Aquesta sóc jo, sens dubte, i no me’n penedeixo.
Per a mi l’experiència viscuda va ser un tant diferent que pels meus companys, ja que era la tercera vegada que hi participava. Així doncs, el millor seria explicar una mica com va arribar a mi l’Oncotrail.
Per desgràcia, va arribar a mi com arriba a molta de la gent que hi participa, degut a la pèrdua d’algú estimat pel maleït càncer. I és que encara que sembli mentida i molt bonic d’explicar per a l’ocasió, la meva primera cursa ara fa uns 7 anys va ser una cursa solidària per recaptar fons per a un equip de l’Oncotrail. Un dels seus membres havia perdut la dona, i va engrescar als seus companys a formar un equip per poder-hi participar, entre els quals s’hi trobava la meva parella.
Córrer jo? Com havia de córrer jo? Si no ho havia fet mai. Doncs si, havia de fer-ho, volia fer-ho, doncs els motius eren molt més grans que qualsevol dubte o por que em pogués generar. Volia aportar el meu granet de sorra, necessitava sentir que feia quelcom per ajudar, i lluitaria per fer aquells 5km, doncs la meva lluita no tenia ni punt de comparació amb la lluita que li havia tocat fer al meu estimat cosí.
I allò tan sols va ser el principi. Va arribar el dia de viure la meva primera Oncotrail, des de fora, seguint a l’equip de la meva parella. I el que vaig viure és difícil de descriure. Tots els valors que s’ajuntaven en aquell dia eren increïbles. La gent que hi participava transmetia una il·lusió, una passió pel que estaven fent que semblava irreal. Mesos de preparació, nervis, emoció, companyerisme traduït en hores i hores compartides de camins i rutes increïbles, amb un objectiu comú: acabar. Recórrer junts 100km per l’ajuda als malalts de càncer, quina bogeria!! Però quina satisfacció oi?
Vaig tenir la sort de viure l’experiència varies vegades… podria viure-la algun dia des de dins? Ho pensava alguna vegada, però són aquelles coses que et passen pel cap sense prendre-les seriosament.
Us diré que per mi va ser l’experiència vital i esportiva més important de la meva vida
Doncs sí, un mes abans de l’edició del 2017, unes companyes es queden sense un integrant de l’equip. Participes amb nosaltres? No m’ho vaig pensar dues vegades. Un somni fet realitat, i per no allargar-me massa, cosa que veig que estic fent, us diré que per mi va ser l’experiència vital i esportiva més important de la meva vida. Vaig repetir, per suposat, i després de viure l’experiència dos anys amb aquest equip, em rondava pel cap quelcom descabellat…. perquè no compartir aquesta experiència amb la meva família? La meva família blanc i blava, per suposat.
A partir d’aquí ja en sabeu el resultat… quina va ser la meva sorpresa quan, amb por, vaig fer la proposta al grup, i no va sortir un equip sinó que vam tenir els pebrots de fer-ne dos. Què podia sortir malament? A partir d’aquell moment només van sorgir coses bones i increïbles. La preparació, els entrenaments, les quedades, les lesions, els riures, les bromes, els plors… si també els plors, i és que si hi ha quelcom que fa gran l’Oncotrail és que es comparteix absolutament tot, fins i tot, el dolor en tots els seus sentits.
Vam formar dos grans equips, amb el seu gran equip d’assistència, però el nostre equip no s’acabava aquí, el completaven tots aquells familiars, amics o éssers estimats de cada un de nosaltres, que ja no hi són, però que ens van acompanyar des d’algun indret.
Vam aconseguir el que ens proposàvem. I jo, com a culpable, tenia un altre gran propòsit, que era que els meus companys visquessin aquesta experiència que per mi va ser vital. I sé que, en més o menys mesura, ho vaig aconseguir.
Si repetiré? Sens dubte.
Roser Marti.
Equip 16.
Informático de profesión, Pastelero de devoción, Perico de corazón y Runner mi otra pasión.
Siempre doy todo lo que llevo dentro
Mireu si a mi també em va marcar que ha sigut llegir l’article de la Capi i casi plorar de recordar aquell cap de setman i sobretot aquella arribada a meta després de més de 19 hores..
Gràcies Roser!!
A vosaltres per ser-hi! A mi també m’han caigut les llàgrimes escrivint, és difícil explicar quan tot és sentiment. Tornarem a viure-ho!