A nivell d’atletes professionals estem arribant, si no ho hem fet ja, al màxim de volums i intensitat parlant de l’entrenament de carrera sense que això pugui afectar la salut de l’esportista. Els esforços de millora se centren en altres facetes diferents al que és pròpiament l’entrenament de carrera. A
nivell d’exemple tenim les ja famoses sabatilles amb fibra de carboni que milloren el rendiment de cada gambada.
Quan baixem a nivell de corredor popular, evidentment aquest no realitza els volums ni les intensitats dels professionals, i també no és menys cert que l’atleta popular no té ni la genètica dels professionals, ni les seves circumstàncies personals són les mateixes. Però no solament és això, sinó que agafant les estadístiques de carreres el gran gruix dels corredors té edats superiors a la dels atletes d’elit amb les lògiques limitacions que l’edat va imposant.
Sabem que el córrer enganxa i que tots d’una forma o una altra pretenem millorar una vegada que estem enganxats. Uns es quedaran a nivell simplement d’exercici, de salut, de sentir-se bé, mentre que molts voldran fer un pas més enllà i competir i millorar les seves marques.
És en aquest segon nivell on entrem en una dinàmica en la que, si no es disposa d’entrenador que ens entreni, es recorre a moltes i diverses fonts d’informació que serveixin al nostre objectiu de rendiment i marques.
Són molts els paradigmes que corren sobre aquest tema. Com a exemple, la tan estesa frase del “no pain, no gain”, (sense sofriment no hi ha millora) ens condueix de cap a la imperiosa necessitat d’entrenar més i més dur i en moltes ocasions a pensar que són aquells entrenos en els quals acabem “trinxats“ els que realment són bons. És més, als dies intensos se’ls denomina “de qualitat” com si la resta dels dies, si és que n’hi ha, anessin de farciment i un mer tràmit o peatge que s’ha de pagar. Per a acabar la festa, les xarxes socials ens inciten a demostrar les nostres gestes i la cerca del like o kudo dels nostres seguidors.
Aquesta manera d’entrenar ens porta en la gairebé totalitat de corredors a rendiments inferiors als que es podrien aconseguir i gairebé amb tota seguretat a la lesió.
És per tot l’anterior que les tendències actuals d’entrenament van dirigides entre altres coses cap a una gestió racional de l’energia. Dit d’una altra manera, entrenar el mínim possible perquè dins de les nostres possibilitats aconseguim el millor resultat possible.
Aquest últim paràgraf conté diversos conceptes a ser comentats i que en la majoria dels atletes populars no està interioritzat.
Els plans d’entrenament han d’estar en funció de les capacitats del corredor i no de la marca que es vol aconseguir.
Mínim possible per a aconseguir el millor resultat possible: Evidentment cal entrenar i hem d’estressar el nostre cos si volem progressar. Sense estressar al nostre cos no es produiran les millores adaptatives, però tot excés d’esforç o energia més enllà del necessari per a cada atleta i a
cada moment no ens farà millorar, sinó que fins i tot pot ser contraproduent i conduir-nos a sobrecàrregues i a cansament muscular, articular o orgànic entre altres coses.
Dins de les nostres possibilitats: Cada corredor és únic. Per simplicitat i pragmatisme es tendeix a classificar al corredor per tipologia de sexe, edat, i sobretot marques i classificar-ho dins d’aquestes variables. No obstant això, cadascun de nosaltres és únic amb les seves característiques i circumstàncies personals, familiars o laborals que li envolten. Això fa que el corredor, o el seu entrenador en el cas que disposi d’un, han de ser conscients de les capacitats de cada corredor i de les circumstàncies a cada moment.
Això mateix, posat en uns exemples que tots podem conèixer, per molt que entreni per a baixar de quaranta minuts en un 10 K o de tres hores en marató, si no s’està capacitat per a això de res em servirà agafar aquests plans que corren per internet per a aconseguir aquestes marques, si ja sigui per la nostra genètica o bé circumstàncies actuals no ho podrem aconseguir ni des de lluny.
Això té una aplicació pràctica importantíssima per a aquells que s’auto-entrenen. Els plans d’entrenament han d’estar en funció de les capacitats del corredor i no de la marca que es vol aconseguir. Seguir un pla per sobre de les nostres possibilitats, només ens conduirà al fracàs sigui en forma de marca o de lesió.
Tot l’anterior no és presentar una visió pessimista i sense evolució o millora de resultats a conseqüència de l’entrenament. És simplement un aterratge en una realitat constatada i que ens demostra que la millora s’aconsegueix amb setmanes, mesos i anys d’entrenament sense lesions
perquè el nostre cos pugui aconseguir el màxim rendiment possible. Ens vol dir que sortir a cremar sabatilles de manera descontrolada és sens dubte contraproduent i que els plans d’entrenament s’han d’adaptar a cada corredor i les seves circumstàncies.
Els dies de descans o els dies de rodades regeneratives són imprescindibles.
Arribat a aquest punt s’han de realitzar altres consideracions importants relacionades amb el que es coneix com a entrenament invisible. Aquest no és una altra cosa més que la preocupació per cadascun de nosaltres com a corredors. Ens preocupem per tenir les millors sabatilles: voladores,
amb placa de carboni, amb més o menys drop, lleugeres, neutres i moltes coses més. Mentrestant, la principal “sabatilla” que és el nostre cos no té moltes vegades la consideració que ha de tenir i el forcem inútilment. Després de cada sortida a rodar, de cada tirada llarga, de cada sèrie, el nostre cos ha de recuperar.
Varis són els factors de la recuperació, prenent especial importància el descans. El descans forma part de l’entrenament. Ja sigui mitjançant el somni o el prendre’s algun dia en què no sortim a córrer és fonamental.
Durant la carrera el sistema musculoesquelètic està en una situació de stress molt més important del que normalment es pensa. Si l’entrenament es fa de manera correcta i sense excessos innecessaris, el cos s’anirà adaptant a la nova exigència que se li demana i amb beneficis tant esportius com de salut. Ara bé, si durant la carrera es “matxaca” al cos, i això es produeix de manera repetitiva en els entrenaments intensos o en les competicions, es produeixen processos catabòlics importants, és a dir processos destructius. Si el que fem és destruir quan es reposa i es regenerés de tot això? La resposta és clara: durant el descans. Mai més ben dit allò del somni reparador. És durant les hores de somni quan es produeixen principalment tots aquests processos reparadors i adaptatius, però si no deixem que el cos es repari i recuperi (procés anabòlic) estem cada dia una mica més prop de la tan temuda lesió i a més tenim aquella sensació tan desmotivante de “no tirar”. Si a això li afegim l’obsessió de molts corredors d’encara entrenar més fort perquè “no tirem” entrem en una espiral perillosa.
Els dies de descans o els dies de rodades regeneratives són imprescindibles.
Finalment, cal indicar que uns dels principals principis per a gaudir de l’esport de córrer és la consistència. Consistència segons el diccionari es defineix durada, estabilitat i solidesa. Aquesta consistència no s’aconsegueix en uns pocs mesos. Són anys d’entrenament els que permeten que
l’organisme s’adapti de manera sòlida i progressiva mitjançant una correcta proporció d’activitat i recuperació. Anant un pas més endavant, són anys d’entrenament sense lesió, o amb un mínim¡ d’elles, que ens permeti aconseguir aquesta consistència amb la qual es podran aconseguir els millors
resultats esportius i de salut.
Per a gent que s’inicia en aquest esport o per a la volta a l’activitat després de períodes d’inactivitat el gran perill ve de voler fer molts quilòmetres ràpidament, d’augmentar els ritmes de carrera abans del convenient o dels dos alhora.
És la visió racional de l’entrenament de resistència el que ens permetrà gaudir durant molts anys d’aquest fantàstic esport.
Gran article Carles, m’he sentit molt identificada, ja que jo no segueixo un entrenament programat, surto a córrer i vaig fent segons sensacions…
Hi ha dies que em trobo bé i faig tirada llarga i altres que als pocs kms torno cap a casa..
El principal es gaudir corrent…
Gràcies
La virtut de correr, está en posar seny,bon article
Com sempre, genial, Carlos. Que agradable es llegir-te. Moltes felicitats
Molt interessant article. Com sempre sàvies paraules plasmades en unes línies. Gràcies pels consells.