Moltes vegades quan em demanen definir el nostre estimat Espanyol comença per la paraula FAMÍLIA. És una de les claus del nostre club i del perquè hem sigut capaços de viure més de 120 anys. El nostre club és familiar i aquesta ha estat la clau per superar els moments difícils del club, ampliacions de capitals, el camí a Montjuïc, crisis social com la que estem vivint…. Tot ho hem fet units com una família. Aquesta penya és un altre exemple. Avui vull anar un pas més endavant i explicar-vos que la família és la clau de qualsevol èxit esportiu, personal o professional.
En el meu camí als JJOO he tingut moments a on tot s’acabava. El camí no tenia res més que un precipici i el primer que fas és pensar que aquí s´acaba tot. Plores, t’emprenyes i intentes pensar com continuar lluitant pel teu somni. En aquest procés la meva família ha estat allà per donar-me l’empenta i saltar el precipici. Un salt impossible, però on sabia que si em queia… Ells em recollirien.
Aquesta seguretat et permet tenir superpoders i lluitar contra qualsevol repte. Recordo quan vaig acabar al quiròfan després d’un accident i la meva mare em va venir a buscar a Innsbruck. Pensava que no tornaria a pujar a cap trineu, però aquella situació em va motivar més per aconseguir el meu somni. No estava sol, tenia els meus al meu costat i lluitaria amb ells contra els altres reptes. I constantment ha estat així. L’any 2020 vaig aconseguir el segon títol de Copa Amèrica, cap pilot Europeu ho havia aconseguit fins aquell moment i en realitat, només hi ha un pilot americà que té els dos títols. Doncs un dels grans secrets és que vaig poder marxar a Park City, Utah (USA), 48h després de néixer el Kai, el meu fill. Vaig anar a l’altra punta del món a pilotar perquè la meva família volia que lluités per la competició i jo sabia que ells estarien bé. Va ser molt dur, però un cop més ells em van donar una empenta per aconseguir el Campionat d’Amèrica. Un petó gegant per la Irina i el Kai que segur que llegiran l’article.😊
Aquesta història es repeteix constantment i possiblement en molts de vosaltres. Els kilòmetres que feu entre setmana que després es converteixen en una competició els caps de setmana, tenen màgia. La màgia de saber que quan travessis la línia d’arribada estaran els vostres esperant-vos. O bé, quan abans de sortir feu un petó o li deixeu el preciós tallavent de la penya aquella persona que us acompanya. Practiquem esports individuals, però que d’individual tenen poc, ja que sense el nostre equip (amics, família, entrenador…) no seria possible.
Per tant, aquí va el meu homenatge a les famílies que tenim darrere o millor dit al costat i que moltes vegades no reben una medalla. Herois o heroïnes anònimes que fan possible que lluitem pels nostres reptes.
Per tots ells: GRÀCIES!!!!
Ander Mirambell
“Si esta permitido caerse, es obligatorio levantarse”