“La belleza es como un libro, no pude ser juzgado sólo por sus tapas”
Avui volia compartir la meva opinió sobre “el postureo”. Estic en moltes xarxes socials: Instagram, Twitter, Twitch, Youtube, Facebook, Web, Linkedin…i cada cop em costa més entrar en algunes d’elles. La idea de totes elles es bona, però el contingut cada cop es més avorrit. Tinc clar que vivim en un moment on la imatge es més important que l’esforç, però no sempre es així. Algun cop que he anat a veure alguna carrera popular, especialment perquè un dels millors amics Alberto Montenegro es el Speaker per excel·lència en moltes d’elles. Et trobes amb una realitat diferent a la de l’esport d’elit. Veus de tot en aquella estona que estàs a l’arribada. Moments màgics d’abraçades amb els familiars o parelles, moments d’arribar sense aire i tenir la força justa per aixecar el braç o somriure i també hi ha els del postureo.
Ho sento, però no ho entenc. No entenc que el més important sigui la foto o sigui pujar el resultat a les xarxes quan encara no has creuat la línia de meta. I a tots aquells que fan això m’agradaria preguntar una única pregunta: ¿Per què? ¿Per què ho feu?
Si lo millor es arribar a la meta i gaudir de tot el que ha passat. Que més et dona si 100,1000,10.000 seguidors veuen el temps que has fet? Realment creus que els hi importa la cara de de “postureo” ? Hem de gaudir de l’esforç i del moment, o d’animar al company que ha entrenant amb tu. Sempre hi haurà temps per la foto o per gravar un vídeo explicant el camí.
No us penseu que això només succeeix al món amateur. Hi havia un Director de Comunicació del món del futbol que utilitzava un perfil fals per remarcar la seva feina i defensar-se dels que feien comentaris negatius. Quina poca feina ha de tenir aquest home per treballar-se el seu “postureo”. Es més important tenir el perfil fals que intentar fer una bona feina. Per cert, més d’una vegada havia escrit el mateix text o les mateixes expressions, així que era fàcil veure que els dos perfils eren la mateixa persona.
I si parlem del meu esport, més d’una vegada els esportistes que he entrenat s’han perdut la informació d’una curva per estar pendents de la foto del “postureo”. O conec un altre esportista molt conegut que va tenir que eliminar les fotos del seu twitter de quan era menor d’edat. Va començar a guanyar i a guanyar, publicar i publicar. Sponsors, victòries, cerimònies de reconeixement… Fins que una persona va descobrir frases i fotos pujades de to de quan començava a practicar l’esport i era un adolescent. Mai saps qui podrà llegir el post.
Per tant, quina necessitat tenim de compartir tot a les xarxes? Serem més feliços compartint amb gent desconeguda les nostres coses? Jo diria que ho serem si ho fem amb gent que ens importa. Una de les frases que més m’agraden: El propòsit de la vida no es guanyar, es créixer i compartir.
Volia compartir la meva regla número u abans de publicar qualsevol post: ¿Perquè ho vull penjar? Si pots respondre la pregunta, es que te sentit penjar el contingut que tens pensat fer. No importa el motiu, però tot ha de tenir un sentit i una explicació. A vegades l’explicació es perquè em ve de gust.
Amics, salut i kilòmetres, però sobre tot si publiqueu coses que siguin amb els colors de penya, que mai serà postureo serà ART.
@AnderSkeleton
Ander Mirambell
“Si esta permitido caerse, es obligatorio levantarse”
Totalment d’acord amb els teus comentaris.
S’ha perdut parcialment l’essència de l’esport i de la competició, per no dir ja la de l’exercici físic en favor d’un inútil postureo. Tot i reconeixent que som animals socials.
Totes aquelles competicions, i fins i tot entrenaments, en les quals hem gaudit (o fracassat també) són part del nostre patrimoni més íntim tant de satisfacció com de frustració.
I aquí, és precisament on radica la màgia de l’esport i el atleta.