Aquest és un article que pel seu nom dona a entendre que no parlarà de tècnica o de consells d’entrenament. Podria estar emmarcat dins d’aquesta mena d’articles com va ser el de “arrencada de cavall, parada de ruc” en els quals es reflecteixen casuístiques i costums de molts corredors populars que posen en perill els resultats esportius que aquest mateix corredor pot aconseguir.
Ve com a successió lògica dels anteriors en els quals es parlava de com triar un pla d’entrenament i com executar-lo. Donada l’època de l’any en la qual ens trobem i molt a la vora de la preparació específica d’una marató de primavera, està especialment pensat en aquests corredors que s’endinsen o ho faran en aquest període.
No solament des d’aquesta tribuna, sinó també des de moltes de les publicacions i mitjans d’informació relacionats amb el món del running s’ha parlat de la importància d’establir una sèrie d’objectius al principi de cada temporada. Posteriorment i en funció d’aquests objectius, la conveniència de planificar possibles etapes intermèdies quant a competicions i la correcta selecció de pla d’entrenament orientat a aquests objectius es presenten com els següents passos lògics cap a aquesta temporada atlètica. Sota aquesta última frase, es podria pensar que el corredor popular s’enfronta a la dictadura de l’objectiu i dels entrenaments, cosa que no hauria de ser així. Bé, o almenys només en part, perquè lògicament una mínima continuïtat i disciplina són necessàries ja no sols per a aconseguir aquests objectius, sinó sobretot per a gaudir d’aquesta meravellosa activitat.
El corredor corre perquè li agrada. Es poden atribuir també altres factors que també influeixen a l’hora de calçar-se les sabatilles i enfrontar-se a l’asfalt o a camíns com poden ser el de trobar-se bé, poder menjar una mica més del normal sense engreixar (això no és exactament així perquè hi ha molts corredors populars amb sobrepès i si bé l’exercici ajuda al manteniment de pes no és el factor principal), beure la cervesa amb els col·legues d’entrenament, establir relacions socials i molts altres aspectes tots ells positius.
Si passem d’una activitat lúdica i plaent a un règim estricte d’entrenament, ens trobarem molt ràpidament que a més de les obligacions familiars i professionals ens enfrontarem a la dictadura del running, amb el consegüent estrès afegit i potencials conseqüències negatives tant física com emocionalment. Evidentment i com ja va afirmar Aristòtil, la virtut està en el terme mig que a més coincideix amb l’afirmació que un pla d’entrenament ha de poder ser modificat i adaptat i no està escrit en pedra.
Dins de tot l’anterior tenim també corredors que no estableixen cap pla, simplement entrenen com creuen que s’ha de fer i de tant en tant fan alguna carrera popular. Són en general corredors ocasionals o intermitents que poden passar temporades sense entrenar i tornar intermitentment a entrenar. No tenen objectius de marca ni de realització de proves, o si els tenen, no li donen excessiva importància. Simplement, gaudeixen amb aquest recorregut una miqueta erràtic. En moltes ocasions això és així perquè les obligacions personals i professionals no li permeten a aquest corredor tindre la paella pel màneg.
En l’altre extrem tenim a aquests corredors que sí que tenen el temps i la possibilitat de tenir una continuïtat en els entrenaments. Entre aquests, es podria distingir a dos tipus: els que no es marquen objectius de competicions i els que ho fan i a més amb suficient antelació.
Els primers solen anar entrenant i en funció de com se senten competeixen, que sol moltes vegades coincidir amb la influència d’unes carreres determinades que poden ser considerades com a “obligatòries”. A tall d’exemple, Sant Silvestre, Behobía, Jean Bouin, Bombers, La Mercè, per considerar algunes, són un bon exemple en el cas dels corredors de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Els segons, els que tenen uns objectius planificats, solen coincidir amb una mitja marató (Barcelona, Granollers, València, Munic etc.) o principalment amb una marató, que normalment sol ser la de Barcelona per seguir amb l’exemple dels corredors de Barcelona i voltants, o bé la realització d’un viatge a una altra ciutat sigui nacional o a l’estranger i que aglutini una nova experiència. Donada la rellevància de la marató és interessant observar un aspecte molt habitual com és la inclusió de competicions en aquest període de preparació específic de mitja marató o marató. Dit d’una altra manera, en aquestes dotze setze setmanes prèvies a la marató.
En aquest aspecte, molts són els corredors que durant aquest període competeixen per a provar com estan de forma. Aquest “test” és un dels principals errors que es fan si no hi ha una finalitat darrere d’aquesta competició que tingui la seva fonamenti en aspectes fisiològics i d’adaptació. Normalment no és així per la qual cosa s’està afegint un factor que no ajuda a aquesta preparació i que a més sí que ajuda a posar més risc i incertesa en l’execució i resultat del dia de la mitja marató i molt especialment de la marató.
En el cas de la mitja marató, aquestes competicions són les de 10K. Un 10K és considerat per molts corredors com una cosa simple i fàcil. No són conscients que en aquests 30-40-50-60 minuts, o més, estan col·locant al seu organisme i sistema neuromuscular en un stress important. Es poden posar competicions de 10K en aquesta preparació, però hauran d’estar espaiades prou per a donar temps a la recuperació. No es pot competir cada setmana.
Si ja passem a la preparació de marató, llavors la prova preparatòria per excel·lència és la mitja marató. Aquesta és un clàssic plenament estès entre tots els corredors populars de marató. Tot maratonià que es preï ha de fer una mitjana marató quatre setmanes (no tres, ni cinc) abans de la gran cita. I a més, la gran majoria la fan com una competició normal en la qual rendiran al màxim. Si en el cas anterior, un 10K suposa un desgast rellevant, no cal dir que una mitja ho és molt més i amb temps de recuperació molt superiors i que gairebé amb tota seguretat posen en risc el resultat d’aquesta marató planificada. És curiós que els atletes professionals quan preparen cites importants com a campionats continentals, mundials o olimpíades i no tenen llavors compromisos de patrocinadors o econòmics, no fan cap mitja marató quatre setmanes abans de la marató, encara que en aquest cap de setmana segur que fan molts més quilòmetres que vint-i-un. Aquest és un aspecte que ens ha de conduir a una reflexió.
El pitjor dels casos, i més habitual del que sembla, és el d’aquell corredor del “aquí te pillo aquí te mato”, el de la improvisació del títol. Aquest és el corredor que s’apunta a populars sense cap criteri quan està immers en el pla de preparació d’una mitja o especialment de marató. És incapaç de sacrificar aquestes competicions per la consecució d’un objectiu superior. El dolent d’això no radica en el fet que no pugui fer una Sant Silvestre, una Jean Bouin, la carrera de la seva localitat o barri o qualsevol altra, és que surt “a morir”, surt a provar-se i considera en moltes ocasions que és un molt bon entrenament.
Una solució a aquesta incontinència de competició és la de realitzar aquesta a un ritme que sigui considerat com a ritme de l’entrenament que toca. Això té avantatges i també inconvenients. Entre les primeres pot estar que, si es respecten aquests ritmes, solen ser carreres/entrenaments molt satisfactoris i que se solen acabar amb molt bones sensacions. Entre les segones hem d’és molt difícil no disparar-se de ritmes, el cost econòmic d’inscripcions i desplaçaments i el factor emocional de considerar la competició com un simple entrenament, quan això no hauria de ser així.
Mitjes maratons, maratons i ultres són proves molt serioses, molt infravalorades en moltes ocasions i que precisen d’una preparació conscienciosa i que no pot deixar-se a la improvisació. Dins d’aquesta preparació succeiran per descomptat inconvenients i canvis produïts per moltes circumstàncies diverses, però el que el corredor no es pot permetre és improvisar i anar incloent populars perquè li venen en gust, per la pressió del grup, perquè és la que cada any fa o per qualsevol altra circumstància. Tot el que sigui improvisació en les competicions de preparació per a aquesta mena de proves tan exigents conduirà a posar en risc, en el millor dels casos, el resultat final el dia de la competició objectiu. El corredor haurà de pensar que la satisfacció del probable resultat compensa amb escreix portar una constància i disciplina que no contempla fer populars en aquest període d’entrenament específic.
