Novembre 2021, acabo la meva segona marató de Barcelona, m’abraço amb Núria, la meva dona que m’ha estat aguantant totes aquestes hores d’entrenaments i preparació, espero en línia de meta al fet que arribi el gran Pere Torras, que junts hem fet gairebé 40 km, fins que en Plaça Catalunya , un altre gran Pere (Pere Ros) em va donar el relleu. Arriba i ens fonem en una gran abraçada, emocionats per haver acabat la nostra marató, moment que quedarà gravat en la meva memòria fins per sempre.
Aquest subidón en acabar una carrera com aquesta, independentment del temps que realitzis, t’enganxa, almenys a mi i fa que estiguis desitjant apuntar-te a la de l’any següent, quan van canviar les dates per al 8 maig de 2022, no m’ho vaig pensar i vaig començar la preparació, 14 setmanes d’entrenaments, 3 o 4 vegades per setmana, seguint el pla marcat, que si avui toca sèries, tirades llargues de cap de setmana, força, bo, ja sabeu…
I arriba el dia 8 de maig, de la tercera marató, el dia anterior has anat a recollir el dorsal, i ja t’has trobat amb companys , les papallones en l’estómac comencen a voletejar amb més força, ja està aquí,!!!, et desitjàs sort i quedes per a l’endemà per a fer la foto de grup.
Arribes a casa i prepares la roba, col·loques el dorsal en la samarreta, fas recompte del qual has de portar, Per què sempre et deixes alguna cosa?
Encara que tothom t’ha dit que aquesta nit s’ha de descansar i dormir, és gairebé impossible, m’aixeco a les 5 del matí, em menjo un plat de pasta i un plàtan i poso un altre en la motxilla per a menjar-lo mitja hora abans de la sortida (és psicològic, però des que vaig començar amb això de les carreres fa 7 anys, si no ho faig crec que em quedaré sense forces) i baix a l’estació a esperar el tren, com vaig dels nervis, arribo 25 minuts abans que arribi, perquè no hauré mirat el rellotge abans de sortir?, estic només en l’andana, a l’estona comença a venir gent variada, des dels quals tornen de festa i van donant bandades fins als altres bojos com jo, que van a la marató, en silenci, concentrats ens mirem i ens desitgem sort amb un gest.
Arribes a Plaça Espanya, al punt de trobada amb els companys Runners Pericos, per a fer la foto, Oriol ja m’ha enviat un whatsapp, estàs per aquí?, anem plegats al guarda-roba i va venint la resta, veig que l’únic que porta dorsal morat (els de l’últim calaix) soc jo, els altres dorsals verds per a fer menys de 4 hores, Buff i jo què faig aquí!!!.Fem la foto, em menjo el meu plàtan i per al calaix de sortida.
Em fa especial il·lusió trobar-me amb Enric Sorribes, company d’Oncotrail, que s’ha apuntat a la 10K, gran abraçada i foto en la sortida, molta sort a tots!!!
Comences la carrera, ja està en camí, primers km amb la calma, intentant aïllar-te de l’eufòria que es crea amb els ànims del públic i l’animació fa que corris a un ritme superior al que deus( Ja el vaig pagar en la meva primera marató)Arribes al punt d’animació de Gran Via, els companys de Runners espanyol, han muntat una bona, primer subidón, les cames sembla que van soles.
Arribes al principi de Meridiana, per sort en aquest moment, no fa sol, tornes a trobar-te amb companys (Eladi Cristina, Silvia, i com no Nuri ) que s’han desplaçat amb metro per a donar ànims, nou subidón.Com em va dir Oriol Ors, abans de començar, a la Meridiana cal posar el pilot automàtic, zona molt avorrida, recta i que no veus el final, cal prendre-ho amb filosofia, per sort les cames encara estan fresques.Arribes a la mitjana marató i recordo els consells de Carlos Chicharro, quan. En sentir-te fort en la mitjana marató no regules prou, veig que porto 2.20 minuts, vaig bé?
I passes pel meu punt negre, al qual li tenia més por, la Puta Diagonal, comença a fer-te mal tot, els malucs (el meu taló d’Aquil·les) comencen a estar carregades, i de sobte!!!, apareix una espècie d’àngel salvador en forma de Víctor (Que gran), i t’acompanya 1 km, et dona ànims i t’enganya dient que vas molt bé, que portes un ritme de puta mare, i tu te’l creus i treus forces, estàs a punt d’arribar al km 30, abans en el 28, just quan gires la Diagonal està Nuri animant, fa fotos, nova recàrrega de forces.
A partir d’aquí, a sofrir de veritat, zona del litoral, amb el sol donant de veritat, estrenyent les dents i regulant, NOMÉS FALTEN 10 KM!!!, això és un entrenament rutinari, ja ho tens!!!.
Aprofites tots els punts d’avituallament, t’hidrates i menges (Beneïdes taronges), però els malucs s’estan començant a bloquejar, baixes el ritme, fins que en Via Layetana, li demanes a un físio que et tiri Reflex, SOBRETOT NO ET PARIS!!!, em diu, segueixo el consell, noto com fa efecte l’esprai, ja vaig més solt, en el Paral·lel millorant i en els 2 últims km, en la llarga recta de C/ Sepúlveda, el meu moment preferit, s’albira ja la Plaça Espanya, fins i tot hi ha un arc publicitari, aquí treus forces d’on no tenies, Ara sí que ja el tens!!!, comences a avançar gent que va caminant, i no saps per què, tu et sents fort, després vaig veure que l’últim km ho vaig fer en 5:40, les cames anaven soles.
Creuant fiqui escoltes al gran Xavi Ensenyat, el Speaker, que anuncia la teva arribada, ANTONI NEBREDA DE RUNNNERS ESPANYOL, com si fos dels bons!!!., veig que he baixat de 5 hores, 15 minuts menys que la de l’any passat, però el temps…. Què més dona???
L’emoció de travessar la meta d’una marató és diferent de qualsevol altra carrera (Bé sí molt semblant a la d’acabar l’Oncotrail amb els teus companys, no obstant això… ja és una altra història).
Si algú ha arribat fins aquí, en la lectura, moltes gràcies i perdó pel rotllo, necessitava compartir les meves sensacions i sentiments amb vosaltres, companys de penya, fa ara 6 anys que vaig començar a córrer per temes de salut, mai m’hagués imaginat poder acabar la meva tercera marató completa.
Ens veiem en pròximes carreres i entrenaments una abraçada a tots.
