Vivim a totes hores pendents del temps, i no em refereixo al meteorològic, que també. Desde que ens aixequem amb el soroll del despertador fins que anem a dormir tenim la nostra vida programada en franges horàries, les quals, a la seva vegada, també les dividim. Som uns experts exprimint el temps.A tot arreu anem amb presses, mirant el rellotge i maleint enganxar el semàfor en vermell. I així semàfor rera semàfor. La qüestió és fer coses, quantes més millor. Moltes vegades per inèrcia, sense un sentit. Quantitat en lloc de qualitat. Serà que m’estic fent gran però crec que de quan en quan va bé fer un reset. A Kènia, d’allà on surten els homes i les dones més ràpides del planeta, resulta que a la vida real no tenen pressa. La seva màxima vital és pole, pole; és a dir, a poc a poc, sense pressa… Una cosa de locos, que diria aquell.
De les poques coses positives de la pandemia, el confinament, la nova normalitat, les restriccions i la mare que…en fi.. ha estat el fet de reprende vells hàbits abandonats o de trobar-ne de nous. Temps hem tingut de sobres. De fet, el mateix de sempre, però diferent. Hi ha qui ha optat per la reposteria i la massa mare; els més pacients per fer puzzles; uns altres han fet un Ikea i s’han dedicat a redecorar casa seva. A mi m’ha donat per tornar a llegir; tot i que m’hauria de donar vergonya haver-ho deixat.
Tres llibres relacionats amb el running m’han enganxat. El primer ha estat “Nacidos para correr“, de Christopher Mcdougall, una bella història real sobre una cursa clandestina, molt ben explicada i que enganxa desde la primera pàgina. El segon ha estat el llibre sobre la vida d’un dels millors ultrafondistes de tots els temps, Scott Jurek; “Correr, comer, vivir“. Un compendi d’aventures i desventures personals barrejades amb un element fonamental que moltes vegades passem per alt: l’alimentació. El tercer, més que un llibre és un folletó motivacional: “Lo que te hace grande”, de Valentí Sanjuan. El to macarrilla i despreocupat del breu relat és contagiós i el discurs de buscar i traspassar els límits físics per una o cinquanta raons és molt potent, però alerta; acostuma a tenir un únic beneficiari: el nostre fisio.
Potser alguns pensareu que heu perdut el temps llegint aquestes quatre línies, i és possible. Per sort tot és relatiu. El temps també. Així que demà quan aneu a la feina i us trobeu amb el semàfor en vermell, preneu-vos-ho amb calma.
Pd: Accepto suggeriments de llibres. Tinc temps i ganes d’aprofitar-lo. Tic tac tic tac.
Quina incongruència, nosaltres que volem córrer córrer i córrer …algun cop hem d’anar a poc a poc…
Hem de pensar-hi!!👏🏻👏🏻👏🏻