A casa del pobre, no solem alegrar-nos de les desgràcies dels rics, almenys jo no; però si m’agrada veure fins a on pot arribar l’esperit de sacrifici del ric.
Estem en un món vertiginós, on les proeses d’ahir es converteixen ràpidament en història.
Qui anava a dir que un jugador és des de ben petit va ser superacaronat en la “Masia”, marxaria tot just començar, perquè el seu club no podia pagar el que tenia pactat, segur que la dona del servei de la casa no corria perill de ser indemnitzada.
A casa del pobre, en canvi, la seva estrella més rutilant del moment va haver de fer les maletes entre lloros, perquè el seu club necessitava els diners.
Però el jugador es va inventar una lesió, per a poder tornar al club on es va fer un home.
Aquesta és la grandesa de l’esport al meu humil entendre, voler representar uns colors, en les bones i en les males situacions, i que els vils diners, no sigui impediment per a això.
Una quimera?… doncs a vegades no.
En els temps que corren, és molt difícil proposar això a la joventut, i aquest és el patrimoni que ha de portar per bandera nostra volgut Espanyol!
La il·lusió, la lluita per estar entre els grans, sabent qui som i d’on venim, aquest és el nostre ADN perico.
Per això, en aquests moments en què el mercantilisme ens ha portat fins aquí, miracles com els del passat diumenge, només el poden realitzar pericos de cor.
Un company i amic, va marxar fins a Madrid per a córrer la mitjana marató, acompanyat de dona i filla, va agafar el mitjà de transport més econòmic, també un lloc on descansar sense luxes, i una vegada en carrera a gaudir.
Va sortir des d’un segon pla, però amb el seu esperit perico de “no Surrender” va anar avançant posicions de menys a més.
En els últims quilòmetres va albirar i escolto el rugir dels aficionats quan passava “El Cap” l’arxiconegut Chema Martínez, ídol local i també mundial, Chema en aquestes es va girar i va albirar una figura humana vestida de blanc-i-blava, era Pepe Díaz, de Runners Espanyol, Chema va haver d’estrènyer dents fins al final, amb una diferència final de dos segons a favor de Chema.
Però no era només aquesta diferència dels dos segons, eren dos campionats d’Europa, i presència en mundials i jocs Olímpics, contra guanyador de carreres populars a Catalunya, en les quals ha de pagar inscripció com tot fill de veí.
Per a una penya, una associació, com nosaltres, que només busca la difusió d’uns colors, i que els seus socis vulguin tenir una qualitat de vida a través de l’esport i el running, l’actuació de Pepe és només la guinda del pastís, que enorgulleix tant com quan un dels nostres socis es prepara i es llança a fer la seva primera carrera de 5 quilòmetres.
El camí és aquest seguir amb HUMILITAT i DIFUSIÓ.
Chapeau, Víctor, m has emocionat👏👏👏👏👏