Mai vaig pensar que sortir de la meva zona de confort, em donés una satisfacció personal
tan gran.
Fa tres anys, durant l’estiu recorrent el Danuvi en bici, vaig pensar que havia de desacomodar-me i ser capaç de plantejar-me nous reptes. Difícil començar, em posava excuses de qualsevol mena, el temps, la por, la desmotivació i algunes caigudes correns per la muntanya…malgrat tot, seguia buscant un grup per entrenar i sociabilitzar, però no donava el pas cap endavant.
A finals del 2017, el confort es va transformar en disconfort, trobant el grup i posant-me les piles: nous horaris d’entrenament entre setmana, nous comp@nys, entrenador… La motivació la trobava pensant en el que havia millorat l’Ovi durant aquell any i això em va donar una gran confiança. Els primers dies van ser durs, aprenent a nedar com si tingués quatre anys, amb tècnica de carrera, entrenant totalment diferent i passant de tenir un temps de carrera acceptable per mi, a ser l’última del grup, i no parlem del “chapoteo”…quins momentazos amb la natació.
No em vaig rendir i, a dia d’avui segueixo, tot i que n’hi ha dies que mentre intento seguir a la meva companya de 14 anys, em ve al cap aquella “maleïda frase”: “què co….s faig patint d’aquesta manera”, però la constància, l’orgull i malgrat seguir l’última del grup, ja sóc capaç de seguir molt millor el ritme a la resta, augmenta la meva confiança i les meves ganes de seguir.
Passar del confort al disconfort paga la pena! Així que a cremar les sabatilles i al agua patos!
Intensa amb il·lusió, polvorilla inquieta i formigueta atòmica amb el somriure posat com a filosofia de vida
Que confortable és sortir de la zona de confort