Enric

Enric també conegut com a Metxacurta, perquè sempre esclata ràpidament.

Però no us enganyeu aquí on sembla un lleó no és més que un gatet amb un cor enorme, cert és que sempre pots comptar amb el per al que faci falta i no falla.

Gràcies al també, com a patrocinador tant per l’ajuda econòmica com pels regalets que ens fa per a fer-nos l’Onco com en el dia a dia

Una persona més que entra en la teva vida i no vols que surti mai, moltes gràcies per ser com ets.

Vegem com és el seu relat de l’Onco.

Què es pot dir d’una experiència que et marca per sempre. Intentaré ser breu i explicar el per
què?, el com? I el quan?

La primera notícia que tinc de l’Oncotrail ve de la Roser, la capi, que em fa 5 cèntims de la seva experiència i ràpidament sento que en vull ser-ne part. Comencem a barrinar la idea de fer un equip de pericos i òstia, en surten 2. El nostre nexe, ser pericos, les ganes de fer quelcom nou (en el meu cas, sortir absolutament de la zona de comfort) i per sobre de tot, un repte solidari lluint els nostres colors.

Recordo la primera trobada a l’Splau, les presentacions, doncs jo gairebé no coneixia a ningú i ràpidament vàrem connectar i tot seguit, engrescar-nos en planificar els entrenaments. Quin neguit. Primera prova, cap a Montserrat, que hi faltava gent. Ja allà, em vaig adonar que més que companys, seríem família. Quines ganes, quant d’optimisme i solidaritat en tots i cadascun. Encara ara recordem les anècdotes, els sobrenoms que ens vàrem anar posant, les ganes de repetir, ja estàvem en mode “cursa” i poc a poc, ja a l’estiu, més entrenaments col·lectius, l’arròs de Pals i poc a poc, ja estàvem tots. Recordo la il·lusió de la samarreta, començant-la a lluir a tot arreu, la presentació en societat de tots i cadascun dels membres dels 2 equips i dels equips de suport, els esforços per assolir la major quantitat de diners per una bona causa i de mica en mica, ja som a l’Octubre. Tic, tac, tic, tac la data ja ha arribat..

L’Oncotrail des de dins, ja són paraules majors. La nit abans, trobada i sopar col·lectiu, tots neguitosos, ho tenim tot?, ho farem bé? Comprovacions de darrera hora, mirant que tots ho portéssim tot. Ara ja va de debò. Ja tenim els dorsals i a intentar descansar, doncs a l’endemà toca patir i gaudir.

Tots ja sabem els trams que hem de fer, una “currada” immensa dels capis per tenir-nos a tots contents i motivats i ben d’hora comencem el repte. Recordo com em va passar tot volant, les converses amb els companys, les ganes d’ajudar-nos uns als altres, e patiment col·lectiu pels companys que en cada tram estaven participant, la feina incansable dels equips de suport, l’organització, com un rellotge, com poc a poc, es va fent de nit, ho comencem a assaborir, ho tenim a tocar, darrers trams, el cansament no hi és, sols les ganes, la il·lusió pel repte assolit i per fi, arribem, els companys rebent-nos, començar a saltar i brincar com cabirols, gairebé esfondrant el sostre de la plataforma mentre rèiem, ballàvem i cantàvem. La felicitat absoluta ha de ser quelcom molt semblant a aquest moment que tots recordem com si fos avui mateix. I ja sentats, davant de l’entrepà de botifarra, un compromís ferm, hi tornarem. Per desgràcia, aquest 2020 no ens ha permès repetir, però tots tenim al cap la data del 2021.

L’oncotrail ens espera de nou, de ben segur no serà la mateixa experiència, la primera vegada segur que és irrepetible, però sens dubte, ens reservarà moments per recordar sempre.

I per acabar, sols donar les gràcies a tots els que ho vàreu fer possible, companys i patrocinador, sense vosaltres no hagués pogut ampliar la meva zona de comfort ni assolir un repte bestial. I també agrair-vos el sobrenom que em defineix molt bé, metxacurta, em sento plenament identificat. I sempre, sempre, sempre, amb vosaltres, fins on calgui.

Enric Sorribas.

Equip 16.

Web | + posts

Informático de profesión, Pastelero de devoción, Perico de corazón y Runner mi otra pasión.
Siempre doy todo lo que llevo dentro

Feu un comentari

Item added to cart.
0 items - 0.00