Pere més conegut com a Superlópez, va ser integrant de l’equip d’assistència.
Primera persona de la penya que vaig conèixer, amb la qual he tingut grans moments en el temple, en una Jean Bouin que compartim durant diversos quilòmetres i de la qual guardo un gran record.
També cal dir que és una mica “cabroncete” i liante dels quals li agrada punxar i buscar les pessigolles, evidentment en pla foto i no a dolentes (això crec :P)
La veritat és que és una gran persona en un pot petitó, un gran.
Us deixo amb les seves impressions sobre l’onco.
Des de la distància
Diuen que la història la pots valorar un cop passat un temps, i que per admirar i gaudir d’un bon quadre t’has de situar a una determinada distància.
I aquesta és la meva realitat respecte l’ ONCOTRAIL. Vaig poder seguir la prova a una certa distància, com a membre de l’equip de suport. Membre amb minúscula, perquè el SUPORT en majúscula foren els Srs Martin i el gran Ovi Disper, mentre que la Cristina i l’Eladi, en Pere Vic , la Dori i jo mateix fèiem una tasca més discreta.
Però aquesta distància al llarg de tota la prova em permeté valorar l’esforç que significa, els llaços que s’estableixen als equips, com tothom treu el millor de sí mateix, com es gestionen de la millor manera possible els entrebancs físics, esportius o personals, com actuacions individualistes es dilueixen dins de la dinàmica positiva de l’equip. Jo veia les cares de nervis i responsabilitat a l’inici dels trams ( sobretot si algú s’havia deixat el dorsal i havia d’anar corrents a buscar-lo … ) i veia les cares d’alegria i joia en acabar el tram. Una alegria no per haver acabat un tram, si no per haver superat un repte personal, per trobar-se amb el relleu i per començar a pensar en el nou tram. Al cotxe es rememoraven les anècdotes succeïdes al llarg del tram i lluny de qualsevol signe de cansament es començava a preparar la tàctica del nou tram. Tant era al principi, com en mig de la nit o al final. Sempre el mateix ritual, un cert neguit al principi i alegria final.
I des de la distància vaig ser un privilegiat de poder gaudir de l’arribada. Vosaltres vàreu arribar a meta, però jo us vaig veure arribar, vaig veure com saltàveu a l’entarimat posant en risc la seva integritat i de retruc la vostra, vaig veure les abraçades i algun plor mal dissimulat, fins i tot diria que vaig sentir algun “ Gallego quedate, Gallego quedate “ …
Vaig ser espectador del magnífic espectacle que havíeu donat, espectador de luxe, d’amfiteatre de Sarrià ( mai he vist el futbol com des d’allà ), i per això només puc dir que gràcies i que sou tot@s molt, molt i molt grans.
Ah, i que m’apunto a la propera. D’espectador privilegiat de nou !!!
Pere Ros.
Equip D’assistència.
Informático de profesión, Pastelero de devoción, Perico de corazón y Runner mi otra pasión.
Siempre doy todo lo que llevo dentro
Encara conseguiu que casi plori quan recordo aquell cap se setmana…
💙💙💙💙
Només et queda per dir que vas ser el massatgista de cames depilades.
El SUPORT a l’Oncotrail es vital al meu entendre, i rebre l’escalf i els anims que varem tindre,era el liliment,el estimulant i la base d’arrivar con a toros.
GRÀCIES a tots els suporters!!!💙