Jo no sé si a algú li ha passat el mateix que a mi, però aquesta pandèmia m’ha generat una apatia que desconeixia, m’explico.
Quan ens van confinar, jo estava en el meu millor moment, vènia de fer la meva primera mitjana marató i just el cap de setmana anterior havia fet el meu MMP en els 10 Km amb 47:47.
Ens confinen, al principi te’l prens bé, en el meu cas, faig rodet, exercicis que m’enviava el meu entrenador i estiraments que em va passar la Roser.
Fins aquí tot correcte, però al cap d’un més aproximadament, les hores, dies i intensitat dels entrenaments anaven disminuint fins a ser gairebé testimonial.
Fins que arriba el dia 2 de maig de 2020, ens deixaven sortir a fer esport a l’aire lliure, amb horaris, però per fi vam poder sortir.
Com no, el primer dia aquí estava jo de nou assaborint la llibertat, creuant-me a les 5 del matí amb gent que no havia vist mai, amb la seva roba d’esport enfundada -ja que és una hora a la qual solc sortir i ja ens coneixem els bojos d’aquest horari-. El passeig de Montgat/Badalona a aquestes hores, increïblement era més transitat que les rambles de Barcelona en Nadal, això també em va servir per a buscar itineraris alternatius per a evitar creuar-me amb tanta gent.
Be… des d’aquest maig avui dia, gairebé un any després he tingut un cicle que s’ha repetit, entusiasme, dos o tres mesos de entrenaments continus, aturada i costar-me mínim un mes a tornar a arrencar, en aquests moments fa cinc setmanes sense sortir ni un dia, és com si alguna cosa dins de mi m’agarrés a casa per a no sortir, sempre hi ha una excusa, a vegades ni això, no ho entenc… Evidentment tot@s hem tingut un dia que on no hi havia ganes de sortir, perquè estàvem cansats o pel que sigui, però temporades tan llargues, no se…
Trobo a faltar les curses, era una cosa que em servia per a molt, encara que no ho penses en el seu moment, el ritual de quedar abans amb els amics, córrer amb ells –o deixar-los en el Km sis, tot pot passar- l’arribada, el després de la cursa amb les seves braves com diria el meu amic Alfonso, i comentar com ha anat la cursa, sensacions, llebres vistes… tot això em porta a entrenar i entrenar perquè no passi al qual més temo en una cursa, no acabar…
I ara que ens queda??
Les curses d’ara no em motiven res, no m’importa res córrer per córrer -en una cursa evidentment- no m’importa el temps que trigui, m’importa molt el no tenir la resta que comportava aquesta cursa.
És possible que tot això, sense que jo m’adoni, em porti al descoratjament i faci que la meva motivació estigui sota mínims, no deixant-me gaudir com feia abans, ni en els entrenaments, ni en les curses.
Espero que algun dia tornem a gaudir d’aquests petits moments, que són molt.
Us passa una cosa semblant?
Us trobo a faltar
Informático de profesión, Pastelero de devoción, Perico de corazón y Runner mi otra pasión.
Siempre doy todo lo que llevo dentro
Tot i que jo segueixo entrenant amb una certa irregularitat, totalment d’acord amb l’esperit de l’article. Jo per entrenar encara, pero les poques curses que es van fent no em motiven ara com ara. una abraçada company !
Estic amb tu Isma, el millor de les curses era els moments pre i post curses.
Tot això tornarà però tornarà el nostre estat d’ànim???
Et donó tota la raó, però tanmateix ,et pregunto, els organitzadors d’aquestes curses liofilizades están perdent molts diners, i sino poden tornar a les curses d’abans que sortien com a bolets?
Es podrán tornar a fer curses populars?
Pot fer això , que hi hagi una canvis de conducta , i ens ajuntem per afinitat de club o de residencia ?
Perdrem el nostre esperit competitiu?
Guanyarem un sentit de l’amistat a través del correr?
M’has fet reflexionar, i això es bo
A ver si se responder.
Creo que uno de los problemas que había en las cursas era que habían demasiadas y creo que era insostenible.
Espero que esto, por suerte o desgracia, sirva para que haya menos y mejores, tratando con más cariño a los corredores, cojamos de ejemplo algunas cursas de pueblos de fuera de Barcelona, donde son más baratas y solo les falta ponerte la alfombra roja, aquí últimamente en muchas parecen más preocupados en hacer caja y ale.
En mi humilde opinión creo que las cursas no volverán a ser nunca como eran (espero y mucho equivocarme) pero… eso no quita que seamos mucho más sibaritas escogiendo las que nos interesa o que nos apetezca para quedar con los amigos.
El espíritu competitivo no desparecerá nunca, quien lo tiene lo tiene y morirá con él, pero cierto es que es más fácil que hacer o quedar en grupos se limiten en su propia zona si no es que con quieras quedar l@ conozcas de antemano.
Veremos que nos depara el futuro, pero en mi caso o cambia mucho o es posible que acabe haciendo 2 o 3 cursas al año muy bien escogidas y no tengo claro que sean en Barcelona.
Espero haberte contestado
Pués si, y la verdad es que va a haber un antes y un después, y van a cambiar muchas cosas,espero como dices para que se esmeren más los organizadores,si es que los hay.
Creo que el corredor lento va a escribir un artículo de réplica. En parte estoy contigo y por otro lado no. Un abrazo de oso!