En aquest article tractarem la competició des del punt de vista de corredor popular, dels seus impulsos, motivacions, la seva freqüència en la competició i altres aspectes que han de ser tinguts en compte a l’hora de plantejar-se una competició.
Som éssers comparatius i als quals ens agrada el reconeixement. Aquests són algunes de les característiques que han fet tan populars a les xarxes socials i en particular a les aplicacions relacionades amb els esports individuals de resistència. El moment més important per a aquesta comparació amb els altres o amb un mateix, així com el de reconeixement per part dels altres és la competició. Es pot dir que és el moment.
En la societat moderna la competició està a l’ordre del dia, des d’accelerar el pas per a guanyar un millor lloc en la cua del supermercat, fins a la competitivitat que s’estableix en el món professional, per no parlar de l’arrencada del vehicle de molts conductors en l’obertura d’un semàfor. I en aquest ambient per naturalesa tan competitiu ens trobem al corredor. Un corredor popular que comença a calçar-se unes sabatilles i sortir a córrer per diversos motius. Tots recordem com comencem. Molts comencen de manera descontrolada i abandonen. Normalment, solen ser abandons perquè, encara que “el córrer és de covards”, s’ha de saber administrar les forces i sobretot les intensitats perquè es converteix en una autèntica tortura per al cos i per a la ment. Però també és cert, que molts altres superen aquesta fase, sigui perquè la seva iniciació hagi estat més pausada, perquè s’ha iniciat en el si d’un grup de corredors que li han ajudat o per qualsevol altra raó i es converteixen en corredors aficionats.
Molts d’aquests últims, amb el pas de les setmanes es troben molt millor corrent i es plantegen la possibilitat de començar a competir en carreres populars. Solen ser inicis amb carreres de 5K i 10K per a tenir una segona etapa en la qual molts fan el salt a la mitjana marató. D’aquí a la marató ja tenim mig camí recorregut per a aquells que s’endinsen en la llarga distància dins de les carreres de resistència. És aquí, en el moment que ja hem fet la primera o primeres carreres populars quan entra el concepte de consecució de marques, com realitzar un temps en una distància determinada, millorar marca, fer millor temps que un col·lega o acabar un repte com acabar una prova de llarga distància on entrem realment en manera competició.
Una altra de les evolucions naturals és la de passar-se a les carreres de muntanya. Aquí el crono perd molta importància respecte als corredors d’asfalt. Els paisatges naturals, els reptes de metres d’altitud, les ultres distàncies passen a ser els principals reptes per a aconseguir.
Sigui com sigui, la competició ha entrat en la sang del corredor popular amb aquest afany d’aconseguir cadascun amb les seves metes.
És important observar que difícilment, per no dir impossible, a un corredor popular té metes competitives a tres anys vista. Això no és en absolut una crítica, és la constatació d’una realitat. Aquest corredor no viu de l’atletisme i bastantes ocupacions i tasques de tota mena té en el seu ambient personal i professional com per a fer plans a llarg termini. No obstant això, també és molt important veure que moltíssims corredors s’apunten a competicions populars sense la més mínima estructuració de quan fer una carrera o de les implicacions d’entrenament que això porta amb si.
Potser i seguint la cita aristotèlica que la virtut està en el terme mitjà, seria important tenir un petit pla del que es vol fer en una temporada. Simplement aquesta estructuració ajuda enormement a la motivació a l’hora d’entrenar i sobretot a una gestió de càrregues i intensitats d’entrenament a l’hora de preparar aquestes competicions (perquè, encara que sigui obvi, una competició ha de tenir un mínim de preparació tant física com mental).
Què hi ha al voltant d’una competició? La competició, sigui de la distància que sigui, és el moment màgic del corredor. N’hi ha prou amb apreciar les cares dels corredors en la línia de sortida. És un moment molt especial. És el moment en què excepte aquells que vagin a fer podi en la qual l’important és el lloc, els seus rivals i l’estratègia de carrera, en la qual aquest corredor popular es prova a si mateix contra un repte que s’ha plantejat i que no és menys important, tindrà un reconeixement social altament gratificant si es realitza una bona marca. “Ets un crack” o“estàs molt fort” és el mínim que et poden dir.
En competició la intensitat i demanda d’esforç que el corredor li sol·licitarà al seu sistema cardiovascular, endocrí i sobretot esquelètic-muscular seran màximes o molt pròximes al màxim. És el moment en què músculs, tendons i articulacions estaran més prop de la lesió precisament per totes les exigències que sotmetrà.
L’estar més prop d’una potencial lesió no significa no poder competir. Significa que hem de ser molt selectius en el número i tipus de competicions que realitzem cada temporada precisament per a no sobrecarregar en excés al nostre sistema muscular. No hauríem de competir cada cap de setmana, no hauríem de fer dues o tres maratons a l’any, no podem acabar una marató i per a no perdre la forma (?) fer una mitjana al cap de dues o tres setmanes. El desgast de tota mena que es produeix en cada competició és altíssim i el temps de recuperació és en el millor dels casos una setmana per a una prova de 10K per posar un exemple. Serà per això que els 10K de les Olimpíades són a final directa? Això per no parlar de la mitja maratons o marató. El corredor pot pensar que s’ha recuperat, però en realitat la recuperació porta molt més temps del que ens pensem per entendre que ja em trobo bé i no tinc cruiximents, ni sobrecàrregues musculars.
Com a consell i, sabent que cada corredor és únic, el corredor popular hauria de córrer com a màxim un 5K o 10K cada tres setmanes, o sent més prudent fer-ho cada 4-6 setmanes si es vol fer una planificació més correcta i evitar els sobre entrenaments i disminuir sensiblement el risc de lesió.
Si ens anem a mitja marató hi ha autors que no recomanen la realització de més de dues o tres mitjanes per any.
En el cas de la marató aquesta freqüència es queda en una a l’any.
Un altre aspecte molt important és l’aspecte metabòlic. Després d’una competició d’aquestes característiques, les cèl·lules musculars han fet un treball molt important, tant com que la potència aeròbica ha disminuït. En els pròxims dies ja no som capaços de repetir la mateixa marca. S’ha necessàriament de deixar que l’organisme i el múscul es recuperi i que es produeixi la millora adaptativa si estem en una competició planificada però que no és la competició principal de la temporada, aquella en la qual volem estar realment fins.
Exemple de l’anterior són aquelles competicions que, fins i tot sent importants, estan supeditades a una que el corredor considera de rang superior. El clar exemple és el de la realització de carreres de 10K en la fase de preparació general per a una marató (normalment entre tres i sis mesos abans de la data de la marató).
No obstant això, no són només els aspectes físics els relacionats amb la competició. També, existeix un aspecte psicològic rellevant. Sabent que són dies especials i que estan marcats en vermell en el calendari, la motivació és diferent tant per a entrenar com en la línia de sortida. És en aquesta línia de sortida en la qual tant en l’escalfament com en els minuts abans de la sortida en la qual hi ha un espai per a la concentració del corredor. És com una espècie de mindfulness en la qual tots els sentits estan connectats en l’execució de la carrera, i si és així, la possibilitat de realitzar una bona o gran competició és molt alta. Això és impossible d’aconseguir si es competeix cada quinze dies, ja que el dia de la carrera ha passat a convertir-se en una cosa rutinària.
Sense ser derrotistes, sense dir que no es pot competir, sinó tot el contrari, també s’ha de remarcar que un excés de freqüència de competició escurça significativament la longevitat atlètica del corredor i a més provoca que per molt que entrenem, per molt que ens esforcem, les marques no milloren, sinó que entrem a un altiplà que en la majoria de les ocasions i amb una gestió prudent de competicions, s’hauria de trencar.
S’hauria de triar acuradament triar el número, el tipus i que competicions realitzar. Aquest aspecte és sens dubte un dels més importants a l’hora d’aconseguir marques que s’ha de tenir en consideració.
