Diuen els que saben d’aquestes coses que per a detectar a una persona si està motivada o no, només fa falta veure el seu grau d’activitat. Independentment del que pugui dir, si aquesta persona es mou i fa coses, aquesta persona està motivada.
La carrera a peu és una activitat que no és plaent, exigeix un esforç.
En etapes primerenques els nens es desplacen corrent, pràcticament és l’única forma que coneixen de desplaçar-se. Anar caminant és gairebé com un càstig. La seva biomecànica és perfecta i tot pare corredor, que sap de la importància de la gambada, d’allò de la tècnica de carrera, que si trepitja d’aquella o una altra manera, quan veu als seus fills petits córrer observa com tenen una gambada llarga i cauen sobre el seu centre de gravetat, com el taló va al cul i com tenen un moviment elàstic que sembla com si volessin. En definitiva, ens enorgulleix de com corren els nostres fills.
Ja quan avancem en edat, moltes d’aquestes característiques es van perdent. No solament els anys, sinó les múltiples hores en què estem asseguts o calçats que fan que el peu i turmell perdin força i elasticitat. Aquella plaent activitat que era córrer ha passat a ser en un esforç ja no sols biomecànic sinó també aeròbic. El moment màxim arriba quan algú diu allò de “el córrer és de covards”.
I per a fer alguna cosa, per a esforçar-se per alguna cosa ha d’entrar en joc la motivació o bé trobar-nos davant una necessitat d’evitar un perill com pot ser creuar un semàfor en vermell o perdre transport públic que t’impedeixi arribar a l’hora.
Llavors amb aquestes circumstàncies córrer es converteix en una espècie de càstig a la qual el nostre cos tendeix a oposar-se. L’organisme des dels nostres ancestres tendeix a l’estalvi d’energia que ha hagut de realitzar durant tota la història de la humanitat per a poder sobreviure en època d’escassetat d’aliments.
Però les circumstàncies han canviat. En el món desenvolupat ja no sortim a caçar per a alimentar-nos i tenim aliments al nostre abast de manera senzilla, no necessitem córrer per a sobreviure i no obstant això, milers de persones es llancen diàriament a la carretera o senderes per a fer el seu entrenament que a vegades no està exempt d’un esforç remarcable. L’activitat és la conseqüència de la motivació.
Què és llavors el que ens impulsa a posar-nos les sabatilles i sortir a córrer moltes vegades a hores intempestives o amb vent, pluja, fred o calor?
Però anem al principi. Cadascun de nosaltres va tenir un motiu i segur que recorda el perquè es va calçar unes sabatilles el primer dia que va dir que s’anava a córrer una estona. Des de factors de salut fins a temes socials, passant per promeses, compromisos o reptes personals o col·lectius.
La continuïtat en la persistència a sortir a córrer d’una forma regular radica en la consecució d’un objectiu. Realitzar una primera carrera, baixar de 50 minuts en 10K, aprimar, tenir un grup amb el qual compartir activitats són algunes dels motius i objectius que ens impulsen a sortir a córrer: estem motivats i per tant entrenem.
Però no tot és color de rosa. Aquest és un esport que s’assembla molt a ser seguidor d’un equip que no guanya campionats i que sofreix més derrotes que victòries. El camí no és fàcil, és dur i només en determinats moments, només en aquests moments, es gaudeix d’una felicitat és absoluta. Són moltes derrotes (molts entrenos, sacrificis i fins i tot fallar en la consecució d’aconseguir l’objectiu previst) i poques les victòries (la satisfacció d’haver acabat una carrera o d’aconseguir una marca) les que fan que siguin molts els moments de dubte i de desmotivació.
Córrer no és fàcil. Molts altres esports són molt més agraïts i en poques sessions d’entrenament ja es pot observar una progressió important. Aquí en “el córrer” amb unes poques sessions l’única cosa que s’aconsegueix és adonar-se que aquest esport necessita d’una inversió inicial important per a començar a notar els efectes gratificants que té.
Però no sols això, sinó que amb la discontinuïtat de l’entrenament i deixant d’entrenar per no massa temps tornem pràcticament a la casella de sortida.
En definitiva, que el panorama que es presenta davant nostre no és molt atractiu.
Amb aquest preàmbul, no és d’estranyar que un mateix com a corredor o altres companys de “cremar sola” puguin trobar-se en una situació de desmotivació i de faltes de ganes de sortir a entrenar.
Són molts els corredors que passant per alts i baixos no es desanimen i continuen entrenant sabent que amb la continuïtat s’acaben aconseguint en moltes ocasions aquests objectius, sempre que siguin raonables, i que en el fons, córrer és una forma de vida.
Però no tots els corredors són així. Hi ha molts que travessen per etapes de desmotivació, que fins i tot poden arribar a fer que pengin les sabatilles per a tota la vida. Són molts els que ho fan per lesions cròniques, que no fa una altra cosa més que reforçar la imperiosa necessitat de realitzar entrenaments racionals i dins de les nostres possibilitats, de donar-li al nostre cos el descans necessari i de tenir un mínim de cura d’aquest.
Però quan ens referim a la falta de motivació, ho fem pensant en aquells moments en què sol coincidir amb lesions transitòries, problemes personals o frustracions esportives. Pot també succeir que la baixada es produeixi després de la consecució d’un objectiu com pot ser la realització d’una marató o d’aconseguir una determinada marca. En aquests casos, la desmotivació sol ser passatgera i normalment en un període curt de temps, es renoven les ganes de córrer i d’entrenar.
En el primer cas és més complicat i pot portar a l’abandó de l’activitat per períodes prolongats de temps, arribant fins i tot a un abandó definitiu.
Si això fos així, és realment una pena, sobretot pels beneficis físics i psicològics que el running proporciona. Però des d’un aspecte esportiu perdem un dels fonaments sobre els quals se sosté aquest esport que és la continuïtat i sobretot la continuïtat sense lesió. La continuïtat és clau per a sentir-se bé i per al rendiment esportiu. Sense continuïtat, ni ens sentim bé, ni aconseguim rendiment esportiu.
És difícil donar consells a persones que estiguin desmotivades per córrer pels factors aquí exposats, però valdria la pena tenir en compte els següents aspectes
1.- Com més temps es romangui sense entrenar més empitjorarà el nostre estat de manera física.
2.- Més temps trigarem a recuperar-ho i amb un major esforç.
3.- No fa falta seguir amb un rígid pla d’entrenament. Sortir a rodar per plaer, canviar de rutes, d’asfalt per muntanya, de muntanya per asfalt és normalment suficient per a mantenir un estat de manera acceptable per a….
4.- …. Que quan arribi aquest moment en què novament el corredor s’enfronti a una nova temporada o a un nou repte, tinguem una base acceptable per a reenganxar-nos fàcilment.
Però anem a un aspecte que és bastant habitual i que pocs reconeixen però que és aquí: la pèrdua de motivació per pensar que ja no es pot millorar. Aquest és probablement l’aspecte més complicat. Aquell corredor que normalment per factors d’edat sap que ja no podrà millorar les seves marques té davant de si un doble repte a superar. Primer amb ell mateix. Ja no es veu capaç de fer les marques que feia antany quan va arribar al seu zenit i pot fins i tot que vagi perdent “popularitat” en el seu entorn perquè ja no és aquest “crack” que solia ser entre el seu cercle atlètic.
Enfront de tot això el corredor deurà primer assimilar la nova situació, si aquesta realment és així i replantejar-se els seus objectius. I diem “si realment és així” perquè malgrat l’edat molts són els corredors que han començat a córrer a partir dels trenta anys i que aconsegueixen les seves millors marques en els quaranta o cinquanta. Les noves maneres d’entrenar i altres factors com a nutrició i cures fisiològiques fan que molts corredors aconsegueixin la seva plenitud en aquestes etapes.
Però suposem que realment aquest corredor ja no pugui millorar. En aquest cas necessitarà realment reubicar-se, interioritzar que ara ha de pensar en la seva categoria d’edat que li proporcionarà una nova visió i reptes. Es pot marcar uns reptes a curt termini que siguin molt assequibles i en la qual el principal objectiu, més que la marca sigui el de realització d’aquesta prova amb molt bones sensacions. Això últim no és fàcil si no s’entrena correctament, però proporciona una satisfacció notable i una pujada de motivació important.
Pot també realitzar tot el contrari, que és marcar-se un gran objectiu en la temporada, fins i tot dues que siguin compatibles. Aquest gran objectiu és com un far que ens va guiant en la nostra ruta d’entrenament i que és el motor motivacional. El clàssic exemple és el de realització d’una carrera important en la zona en què es resideix o d’una carrera de prestigi que pugui portar amb si un desplaçament que pugui ser considerat com un viatge. En definitiva, la casuística és molt àmplia, en cap moment es pretén haver realitzat un tractat de psicologia de corredor, però si posar de manifest alguna cosa que és bastant habitual en tot corredor i que si es produeix val la pena reflexionar sobre això i pensar que sol ser passatger, que amb un replantejament d’objectius i un mínim de manteniment d’entrenament per a no perdre la continuïtat, sol ser suficient per a tornar a arrencar en el moment que arribi aquest nou objectiu que motivi al corredor
Carlos, m’he sentit aludit, en 1 repte anual, 1 cursa important
Aquest es el meu cas
L’has encertat
Bravo