En l’article anterior es feia una breu descripció de la importància que tenen en el rendiment esportiu els músculs respiratoris i els beneficis tant a nivell esportiu com de salut que tenia el seu entrenament.
La pregunta sorgeix a l’hora de com entrenar aquests músculs de manera eficient a l’hora de millorar el rendiment esportiu
Existeixen diverses tècniques respiratòries que van dirigides a l’activació del sistema simpàtic o parasimpàtic del nostre organisme i tot això a través d’exercicis respiratoris. Tanmateix, si ens centrem en l’enfortiment dels músculs respiratoris per a esportistes o músics d’instruments de vent per posar un altre exemple, normalment la tècnica més usada és la que indueix a la fatiga del múscul perquè es produeixin les adaptacions corresponents. Per a això ens ajudarem d’uns dispositius pensats per a tal efecte.
Hi ha tres tipus o categories de dispositius per a l’entrenament de la musculatura inspiratòria:
• Dispositiu llindar: És un petit dispositiu de mà que permet el flux d’aire durant la inspiració solament després d’aconseguir una certa pressió inspiratòria. El nivell d’esforç que han de fer els músculs s’ajusta mitjançant la tensió d’una molla i depenent de la Pressió Inspiratòria Màxima. El dispositiu més usat en aquesta categoria és el “Inspiratory Pressure Threshold Device”
• Dispositiu de càrrega resistiva: És un dels dispositius més usats, entre ells destaca el “PowerBreathe”. Consisteix en un petit dispositiu amb un filtre i un dial circular. En girar el dial varia l’obertura per la qual és subjecte ha de respirar. Com més petita és l’obertura, major serà la resistència a la inspiració. Aquest nivell de càrrega s’anirà incrementant sempre que es garanteixi que la freqüència respiratòria, volum corrent i el temps inspiratori siguin constants.
• Hiperpnea isocàpnica voluntària: Aquest dispositiu consisteix en un aparell en el qual s’augmenta el nivell de ventilació del subjecte fins a un nivell prèviament determinat que sol estar entre el 60-70% de la ventilació voluntària màxima. Aquesta manera d’entrenament requereix que el pacient realitzi períodes llargs de hiperpnea. Per a determinar el nivell que ha d’aconseguir el pacient, l’indicador és la capacitat ventilatòria màxima sostinguda, que és el nivell màxim de ventilació que pot ser mantingut en condicions isocápnicas (pressió arterial de CO2 roman constant) durant 15 minuts. Els estudis relacionats amb aquest dispositiu són escassos a causa de la seva complexitat. Aquest entrenament millora més la resistència que la força, pel fet que es treballa amb poca càrrega, però durant llargs períodes. El dispositiu més usat és el “SpiroTiger”.
Dels tres dispositius anteriors probablement el més utilitzat és el PowerBreathe. Per a tenir una idea del seu funcionament i d’un protocol estàndard de funcionament el millor és acudir al propi manual d’usuari d’aquest aparell.
Aquesta és una forma simple d’entrenament dels músculs inspiratoris per qualsevol persona sana., que ens porta molt pocs minuts al dia. En el cas de problemes respiratoris o de qualsevol altre tipus relacionats està recomanat consultar amb el metge.
Com en qualsevol entrenament muscular existeixen altres protocols que s’haurien d’adaptar a cada atleta i circumstància.
Es comencen a observar els beneficis d’aquesta mena d’entrenament al cap d’unes poques setmanes aconseguint-se el màxim al cap d’uns tres mesos. Això significa que, per a preparacions tipus marató, aquell atleta que desitgi millorar aquests aspectes que li portin a un millor rendiment hauria d’iniciar la seva preparació respiratòria conjuntament amb la preparació específica de 14-16 setmanes de la marató per a aconseguir el pic de forma respiratori just en el moment de la competició.
