Aquest és un article sobre un tema aparentment soft, d’aquells aspectes que no són quantificables i que se’ns escapen, alhora és fonamental en qualsevol aspecte de la nostra vida i en particular en el corredor popular. Amb tota seguretat, els psicòlegs esportius poden aportar molt de coneixement i experiència sobre aquest tema. És per això, i per respecte cap a aquesta professió i especialitat per la qual d’haig de comentar que aquest article està bàsicament fonamentat en les meves experiències i en la pròpia vivència pròpia com a corredor i en la de molts companys de quilòmetres.
A diferència d’altres articles, en la qual molts comentaris estan basats en el coneixement científic i en tècniques actuals d’entrenament, en aquest es tracten vivències i anotacions que poden ajudar el corredor a sentir-se motivat. No és tan estrany trobar-se amb corredors que en determinats moments deixen de córrer, fins i tot per llargs períodes, per no estar motivats.
Per a poder entrar en aquest tema, és necessari començar per definir que s’entén per motivació. Existeixen moltes definicions, si bé totes apunten en la mateixa línia. Vegem dos d’elles.
La motivació es defineix com aquells sentiments, idees, estats interns, creences i sensacions que porten a la persona a unes certes conductes o a unes certes decisions. Aquest és el fenomen que explica perquè la persona actua o deixa d’actuar.
Si prenem una de les definicions de la RAE. Conjunt de factors interns o externs que determinen en part les accions d’una persona.
En aquesta última definició apareix una cosa interessant que són els factors interns i externs.
En el primer que hem de pensar és que en general tenim una situació privilegiada com a ens referim al sud d’Europa. Des d’un punt de vista general, tenim accés a material esportiu de molt bona qualitat, a informació relacionada amb l’entrenament, gaudim d’un clima que ens permet córrer a pràcticament qualsevol hora del dia durant tot l’any i disposem de moltes carreres populars pràcticament cada cap de setmana de tot l’any. És a dir, tenim l’entorn, els factors externs ideals per a la pràctica del running.
Al meu entendre els principals factors motivacionals són els interns ja que els externs normalment són el que es denomina de carència, és a dir que, si els tinc no em motiven, però si em falten em desmotiven. Pensem que no tingui sabatilles de córrer, que est plovent molt, que només pugui entrenar a ple sol i a 40 °C. En aquestes circumstàncies la motivació de nul·la, mentre que si tinc sabatilles, no plou i la temperatura és de 18 °C no necessàriament estaré motivat per a sortir a entrenar o a córrer.
Si fem una cronologia de la vida d’un corredor popular, podem dir que els seus inicis normalment estan fonamentats en un repte o objectiu personal de fer més quilòmetres en cada sortida, de “aguantar” més. Si aconsegueix passar aquest estadi en el qual els cruiximents, el cansament i les lesions poden arribar a ser habituals per excés d’entrenament per a un organisme que no estava acostumat a córrer, arriba el moment del cuquet de les populars.
Aquí la motivació sol ser fàcil de trobar perquè si l’entorn (treball, família, responsabilitats vàries) ho permet, l’hàbit de l’entrenar porta indubtablement a millors registres en cada carrera que faci sempre que tingui un mínim de sentit comú en els entrenaments i no competeixi cada setmana. Els nous assoliments conviden a nous reptes, sigui de baixar marca o d’atrevir-se amb distàncies més llargues com pot ser fer la mitja o la marató. En aquest període, la motivació per córrer sol ser molt alta perquè la recompensa i els assoliments són aquí i són continus.
Quan en corredor popular arriba a aquest altiplà en la qual creu que no pot millorar, o en la qual realment ha arribat al seu màxim, comencen a aparèixer problemes motivacionals. Ja no es millora, és frustrant veure com en cada carrera per a aconseguir el mateix registre de temps s’ha d’anar més al límit o el que és pitjor, que quan un compara temps en la mateixa carrera en dos anys seguits comprova que fins i tot disminueix el seu registre.
És en aquest moment en el qual es produeixen tres circumstàncies bàsicament:
• Abandono l’esport de la carrera. Ja no és motivant.
• Canvi a una disciplina diferent. Quants són els corredors que han passat de l’asfalt a la muntanya perquè en aquesta modalitat el temps té una importància molt relativa i es valoren més altres aspectes i es poden plantejar reptes diferents.
• El corredor es veu abocat a replantejar-se els seus objectius.
I és precisament l’aspecte dels objectius el principal factor a considerar. Sense objectiu no hi ha motivació i no hi ha acció. Això és fonamental i curiosament al que un pugui pensar, l’objectiu no necessàriament ha de ser de competició.
L’esport de competició és lesiu perquè posem al nostre cos en límits moltes vegades més enllà del raonable. No obstant això, la majoria de nosaltres podem estar disposats a aquest risc per la satisfacció de la pròpia competició. És aquest risc de lesió en competició un dels principals motius pels quals hem de seleccionar molt bé quan i que competicions realitzar i, molt especialment, amb el pas dels anys en què la recuperació és cada vegada més lenta.
Però si bé l’esport comporta potencials riscos de lesió, l’exercici és salut. Córrer de manera moderada i habitual té uns beneficis que ja ningú nega. Aquest objectiu de salut, que pot ser aconseguit amb la carrera o amb a la combinació de diversos esports és fonamental. Això permet un millor control del pes corporal, una millor salut cardiovascular i moltes altres avantatges àmpliament demostrats amb la realització d’exercici.
Tornem ara a l’altre gran vessant d’objectius com són els de la competició. Aquests són fonamentals per a tenir la motivació de sortir a entrenar (carrera i força) fins i tot en dies de pluja fina en la qual la gran majoria de corredors desisteixen de sortir amb l’excusa que plou. És d’importància cabdal marcar-se uns objectius sigui de realització, de temps o tots dos en una temporada. Córrer la Sant Silvestre, fer una marató l’any que ve, millorar la marca de 10 K, quedar entre els X primers de la meva categoria, etc. Aquests objectius haurien de ser pocs per a poder realitzar uns plans d’entrenament focalitzats a ells i focalitzar la nostra ment en ells. Posem l’exemple de la marató. Estem al juliol i em plantejo córrer la marató al març de l’any que ve. No diré que arribo tard, però si que tinc nou mesos per davant en què la meva ment com a corredor estarà totalment enfocada en aquest gran objectiu. Això em portarà a marcar-me objectius parcials tant d’entrenament com de carreres. Seran pocs objectius parcials, no molts, perquè el meu OBJECTIU en majúscules és un altre.
El plantejament d’objectius a llarg termini en una temporada ajuda enormement a la motivació de l’entrenament. L’improvisar objectius a curt termini ajuda al fracàs i a la desmotivació per falta d’assoliments amb el consegüent abandó dels entrenaments.
La casuística, les diferents circumstàncies personals, familiars o professionals, la pròpia persona en si fan que aquest sigui un tema amplíssim i que no és objecte d’aquest article.
Arribat aquest moment, relacionarem una sèrie d’aspectes o eines que poden ajudar a mantenir la motivació en l’entrenament.
• Marcar-se un objectiu a llarg termini amb objectius intermedis.
• Paciència, paciència i paciència. Especialment en els inicis d’aquest esport o en el retorn després d’un període prolongat o lesió, saber que es necessitarà un mínim de tres mesos perquè l’organisme hagi realitzat les adaptacions necessàries per a començar a gaudir d’aquest esport. Tot el que sigui intentar avançar aquest procés ens pot conduir a sofrir innecessàriament, a la frustració i a l’abandó de l’entrenament.
• Conèixer, encara que sigui succintament, que amaga cada sessió d’entrenament. Conèixer que aquestes “avorrides” i a vegades llargues sessions de rodatge lent en les quals l’atleta s’avorreix, es queixa que pot anar més ràpid i no es quantes coses més, són fonamentals per a mantenir el gest de carrera, per factors metabòlics i per a recuperar-se de les sessions més intenses. Que són en aquestes sessions en les quals s’aconsegueix el fonament sobre el qual se sustenta el rendiment en carrera de resistència, que existeixen ja massa estudis i evidències que això és així i que el risc de lesió disminueix considerablement.
• Per als dies d’entrenament més exigent canviar el pensament mental. Així, per exemple, si tenim un controlat a 4.00 min/Km i hem de fer 25 minuts, anar a buscar els parcials de cada quilòmetre. Si tenim sèries llargues en pista, controlar parcials de volta, parcials de cinc-cents o mil. A nivell d’experiència pròpia, vaig arribar a realitzar un entrenament de 20 Km donant tornades a un camp de rugbi que la corda tenia 400 metres. Res més pensar que havia de fer 50 voltes no era precisament d’allò més motivant, però tenia dos factors motivacionals: estava preparant marató (gran objectiu de la temporada) i mentalment anava controlant passos de caa volta de 400m i de quilòmetres fins a completar aquest total de les 50 voltes.
• No acabar esgotat en un entrenament. El gran mal que fan les RRSS amb mantres com ara “no pain, no gain” és indescriptible. El copiar entrenaments d’atletes d’elit que genèticament estan millor preparats que nosaltres per a la carrera i que tenen tota la supervisió del món també. Evidentment que es necessita crear adaptacions gràcies a l’entrenament, però mai arribar a l’extrem de l’esgotament. Tot entrenament ha d’acabar amb bones sensacions. Es pot acabar cansat i amb bones sensacions. Això és imprescindible. Si el corredor acaba exhaust, a més de ser contraproduent, provocarà que la motivació per a tornar a entrenar baixi. No és el mateix afrontar una sessió d’entrenament sabent que pot ser més o menys dura, que es pot realitzar, que al final acabarà content i que la recuperarà bé, que saber que se sofrirà molt i tindrà una recuperació costosa. En el primer cas, el corredor estarà esperant a la següent sessió similar d’entrenament, mentre que, en el segon, les excuses mentals i de tota mena per a no fer-la s’incrementen de forma molt significativa, perquè aquestes “matades” d’entrenament no són plat de gust per a ningú.
• Canviar de recorregut si possible. La varietat en el recorregut pot evitar aquesta monotonia de realitzar sempre el mateix trajecte. A vegades no és possible, però en el cas de poder fer-lo i entrar en risc de monotonia, val la pena plantejar-se un canvi de recorregut.
• Igual a l’anterior en el cas d’asfalt a muntanya o viceversa, de muntanya a asfalt, encara que aquest últim punt pugui semblar un pecat mortal per a un corredor de muntanya.
• Entrenament amb música. Això és una cosa que molts corredors ja utilitzen i molts atletes en dies d’entrenaments més intensos. De tota manera, val la pena tenir dies en què sentim el nostre cos, ens centrem sentir als nostres peus, després els nostres bessons, abdominals, que relaxem tensions d’espatlles etc.
• Entrenament en grup. Això factor motivacional és un clàssic, no pot faltar. Hi ha molts corredors, especialment aquells que porten molts anys corrent, que no són amics de córrer en grup. Coneixen el seu cos, saben els seus ritmes, tenen clars els seus entrenaments i saben que l’entrenament en grup pot ser una distorsió, però això són uns quants corredors. Molts altres tenen en el factor social una font de motivació. Poder córrer en grup, poder parlar dels entrenaments o arribar a l’entrenament sense ganes d’entrenar i veure’s envoltat de companys fa que la pressió positiva del grup empenyi a l’entrenament. Una vegada posades les sabatilles, ja tot és diferent.
I deixo per al final dos aspectes, potser no tan coneguts, però importantíssims:
- Competir poc. La competició és un momento únic, és un moment estel·lar. És aquell moment per al qual es poden emportar mesos de preparació. Aquest dia, i amb aquestes circumstàncies, el cos i la ment de l’atleta estan al punt més alt. Les probabilitats d’èxit augmenten substancialment i amb això el gaudi d’aquest magnífic esport. Si gaudeixo, si estic content amb els meus resultats, la motivació per a tornar a l’entreno per a afrontar el següent repte és aquí. Pot succeir que després d’aquesta competició, hi hagi un període d’aparent desmotivació. És normal, ja hem aconseguit allò que buscàvem, i després d’aquest període, torna a renéixer la motivació pel pròxim objectiu.
- Continuïtat en l’entrenament. Aquest és un objectiu del qual rarament es parla i que és un secret que pocs corredors populars coneixen. Per a ser més exactes, parlem de continuïtat sense lesió. Aquesta continuïtat sense lesió, de setmanes, mesos i anys (si anys) sense lesió fan que l’organisme no hagi de tornar a la casella de sortida novament, que no hagi de passar per aquests tres mesos de readaptació de nou i que a poc a poc, imperceptiblement pugui millorar o en atletes veterans mantenir el nivell de rendiment que en altres circumstàncies seria amb tota seguretat decreixent. Però no sols això, la sensació de benestar que s’aconsegueix amb l’absència de lesió prolongada és un factor motivant de primer ordre.
Per a aquell corredor al qual li agrada competir i aconseguir marques, aquests dos últims punts són clau i en moltes ocasions imprescindibles.
Wowww! Súper súper i interessant!