Dèficit i deute d’oxigen són dos conceptes en moltes ocasions desconeguts pel corredor popular i a vegades confosos donada la seva similitud de denominació. És interessant conèixer-los, encara que sigui de manera simple, per a donar explicació a conceptes fisiològics que es produeixen durant aquests efectes i veure les implicacions que tenen en el corredor de cara a la seva preparació.
L’ésser humà en repòs té unes necessitats d’energia mínimes, simplement les necessàries per al manteniment de les funcions vitals. És en aquest estat basal on els dipòsits d’oxigen es mobilitzen l’imprescindible per a mantenir les funcions vitals mínimes tendint al màxim d’estalvi energètic.
Com ja coneixem, l’oxigen és un component imprescindible en la majoria de les reaccions químiques en què l’organisme produeix energia. Sense ell no podríem viure. L’oxigen es troba emmagatzemat en pulmons, líquids corporals, hemoglobina de la sang i en el propi múscul gràcies a la mioglobina.
Aquesta despesa metabòlica imprescindible per a les funcions vitals en repòs és conegut com la unitat metabòlica (MET) i que per a aquells que es facin una prova d’esforç de control cardíac anual, podran comprovar que és un de les dades que es tenen en compte al llarg de la prova.
Però, no sempre estem en repòs. La pròpia activitat demanda més aportació d’oxigen per a la producció d’energia. Això és especialment rellevant en el cas de l’exercici o de l’esport, en la qual les aquestes unitats metabòliques (MET) es poden multiplicar per factors de dos dígits, especialment en alta intensitat.
Aquesta demanda sobtada d’energia a conseqüència de l’inici de l’exercici necessita una aportació extra d’oxigen que és conegut com a dèficit d’oxigen. Pensem per exemple en una cosa tan quotidiana com pujar escales.
El dèficit d’oxigen es produeix al començament de cada esforç perquè, enfront d’esforços molt intensos, la respiració i el sistema cardiovascular no poden afrontar immediatament les sobtades necessitats metabòliques de la cèl·lula muscular (Zintl, ’91 ).
Fisiològicament parlant, el dèficit d’oxigen és equiparable amb la quantitat d’oxigen que necessitaríem per a realitzar l’activitat que pretenem, sense necessitat d’augmentar la freqüència cardíaca i ventilatòria.
Evidentment, aquest dèficit d’oxigen no és permanent. A la demanda d’una major quantitat d’energia l’organisme es posa en funcionament per a poder satisfer aquest augment de la demanda. Tots sabem que augmenta la freqüència cardíaca o el ritme de respiració, que són dues dels aspectes més visibles d’aquesta nova situació. Aquesta fase d’adaptació dura uns minuts fins que s’arriba a un estat d’equilibri en el qual l’organisme ja satisfà aquesta demanda d’oxigen.
Aquest fenomen és el que explica aquesta “falta d’aire” tan incòmoda que es produeix a l’inici d’una activitat física massa intensa. És per això mateix, que moltes persones que intenten iniciar-se en el running comenten que ells no poden córrer, perquè no saben respirar o els falta aquest aire. El seu cos no està adaptat a aquests canvis bruscos de demanda d’oxigen i en molt pocs minuts paren la carrera.
De cara ja a corredors habituals, això condueix a la necessitat de plantejar-se l’inici de la carrera de manera lenta per a anar aconseguint gradualment el ritme de creuer. No cal dir que, en dies de rodatge intens o en competició, l’escalfament és imprescindible per a, entre altres coses, tenir preparat l’organisme per a poder satisfer de manera correcta aquesta demanda d’oxigen al qual serà sotmès bruscament en els inicis de l’activitat d’intensitat. La falta d’un escalfament adaptatiu pot portar no sols a una segura incomoditat desmesurada a l’inici de l’entrenament o competició, sinó també a un resultat deficient. Ara toca comentar el concepte de deute d’oxigen. No confondre «dèficit d’oxigen» amb «deute d’oxigen». Si bé tots dos conceptes es relacionen de manera estreta en l’entrenament esportiu, són dos fenòmens diferents, dels quals un es manifesta al principi i un altre al final del treball físic.
Una regla fàcil per a recordar com és com, pot ser que el deute és una cosa que s’ha de pagar pel que hem consumit o utilitzat anteriorment. Hem anat al banc a demanar un préstec d’oxigen i ara hem de retornar aquest “deute” que hem adquirit.
El deute d’oxigen és especialment rellevant després dels esforços d’alta intensitat. Una manifestació d’aquesta la tenim tots en ment i l’hem experimentat quan la final d’un sprint o d’una carrera molt intensa, arribem a meta, ens ajupim i obrim la boca a la recerca de la major captació d’aire per a respirar.
En aquest procés no solament hem de reposar aquest oxigen prestat i consumit dels dipòsits, sinó que a més hem de recompondre els equilibris metabòlics que han estat alterats per l’activitat intensa (bàsicament fosfagens i eliminació d’excés d’àcid làctic generat).
Però això no es queda aquí. La reposició dels dipòsits de glucogen pot portar fins i tot dies en funció de l’esforç realitzat i de la dieta del corredor.
Això a nivell d’implicació pràctica ens porta a:
• No realitzar cap tipus entrenament d’alta intensitat almenys 48 hores abans de la competició. No és tan rar, sentir que en la setmana que porta a la competició alguns corredors populars han fet un entreno intens per a “provar-se” amb conseqüències negatives en rendiment el dia de la prova.
• No planificar dos entrenaments seguits d’alta intensitat. És aconsellable que l’entrenament posterior a les sèries o als rodatges pròxims al llindar anaeròbic siguin entrenaments suaus per a ajudar a una correcta recuperació.
